Hace unas semanas os presentaba el que iba a ser mi próximo cuento publicado en una entrada (en catalán) con una autoreseña de esta inseparable pareja: Bip y Pol. El pasado sábado lo presentábamos en la biblioteca. Arropados por la família, amigos y usuarios de … Continúa leyendo Presentación de Bip y Pol, señores de las estrellas
Fa unes setmanes que la col·lecció Carambuco, que publica els contes Ginjoler en castellà i llengua de signes espanyola, te un canal digital a Radio Televisió Espanyola a ClanTV: Signacuentos, cuentos con las manos Un canal amb el que la televisió publica posa a l’abast … Continúa leyendo Canal digital a ClanTV —
Si us hi fixeu bé ara la majoria de nens i nenes o bé porten ulleres, o «ferros» a les dents, plantilles… Una cosa que quan nosaltres érem petits era com una novetat i moltes vegades un problema per als pares i mares perquè ningú no volia portar-ne i que encara deixa veure algun que altre adult amb les dents una mica tortes. Ara sembla que és com una necessitat d’aconseguir que els nostres fills i filles siguin perfectes!
Bromes a part, el que és cert és que en el món dels contes també poden trobar contes que hi parlen. A punt de publicar-se i com a primícia, avui us presento un conte que ben aviat trobareu a les llibreries.
Veig, veig de Pimm van Hest i il·lustracions de Nynke Talsma publicat per Tramuntana.
Un conte que publiquen en català i castellà a l’hora i que en molt poquets dies ja podreu comprar. En aquesta història, el protagonista és un nen, l’Eduard, que va a l’oculista i li diu que ha de portar ulleres.
«…Necessites ulleres! -li diu el metge. L’eduard s’encongeix. No vol portar ulleres!…»
Però aleshores, quan l’Eduard va amb els seus pares a l’òptica, la noia que els aten li diu un petit secret:
«… amb les ulleres, podràs veure coses que les altres persones no poden veure…»
Així és com l’Eduard descobreix una nova manera de veure les coses. Al conte juga amb els seus pares a un joc que segur que coneixeu molt bé i que dona nom, és a dir títol al conte Veig, veig!
Un conte divertit que pot anar molt bé per a desengoixar els nens i nenes que han de portar ulleres (tot i que ara crec que això ja no cal doncs la majoria volen portar-ne).
Aprofitant la presentació d’aquest conte, us en parlaré d’un altre sobre la mateixa temàtica: 
Les ulleres de veure-hi de Margarita del Mazo i il·lustracions de Guridi publicat per La Fragatina.
En aquest conte el protagonista també és un nen, en Carlitos. Un nen menudet que desitja que la Inés, una noia de la classe el vegi, es fixi en ell i fa tot el possible per aconseguir-ho, però no hi ha manera, ella sempre passa de llarg i ni se’n adonar que és allà. Fins i tot el dia que anuncia que li posaran ulleres de veure!
Al final del conte, el Carlitos serà qui se’n adonarà que el que necessitava unes bones ulleres de veure, és ell! Voleu saber perquè? Doncs llegiu el conte!
I si us agrada el protagonista heu de saber que de la mateixa autora i editorial teniu un altre conte molt divertit: Carlitos super M, un conte on també apareixen unes ulleres de veure, és clar!
Originalmente publicado en Tina Vallès:
Fa dos estius em vaig llevar un dia amb una pregunta estranya entre cella i cella: podien ser amics un nen i un peix? Bocabava va ser la resposta que hi vaig acabar trobant. D’aquella pregunta en van sortir un…
Al mercat editorial infantil podem trobar nombrosos exemples de contes sense paraules que conviden als infants a llegir les imatges.
Ara La Topera, una petita editorial amb molts pocs mesos de vida (i de moment només dos títols publicats) ens sorprèn amb l’edició d’un conte sense mots que va més enllà i que dona accés a aquest tipus de lectura a nens i nenes amb discapacitat com ara autistes, o d’altres amb necessitats lectores especials, déficit en l’aprenentatge… Amb «El soldadito de plomo», una adaptació lliure del clàssic de Hans Christian Andersen publicat per primera vegada l’any 1838, de la mà de Clara Luna.
La Clara, és una il·lustradora que ha estudiat i investigat en aquesta matèria des del Departament de Dibuix de la Universitat de Granada on ha desenvolupat aquest llenguatge narratiu que parteix de les imatges distribuides en vinyetes.
Si us esteu preguntant que té de diferent aquest conte d’altres sense paraules, us diré que jo em vaig preguntar el mateix i per això vaig demanar a l’editorial si em podia fer arribar un exemplar. Ara, una vegada llegit us puc dir que sí que té alguns punts que el diferencien de la resta:
Per una banda a les imatges apareixen pocs elements. Imagino que per no distorsionar i distreure el lector perquè es pugui centrar en el més important de la història i per l’altra, per a mí el més interessant, és l’ús de fletxes. No només en la seqüència de les il·lustracions, sinó coma reforç de les accions més importants.
Així doncs en una de les accions on es veu el pare que dona un regal al seu fill, hi ha una fletxa que segueix la llargada del braç en direcció al nen.
O per exemple quan uns nens miren al soldadet a la finestra, una fletxa puntejada indica l’acció de veure des de la mà del nen fins a la finestra… (al conte original no apareixen ni números ni els pictogrames de la pluja)
El conte com he comentat és una versió lliure del clàssic de Christian Andersen. Això potser sí que m’ha sobtat més ja que s’allunya bastant de la història real i si he de ser sincera m’hagués agradat que s’acostés una mica més a l’original.
Les il·lustracions estan molt ben pensades per transmetre el just i necessari sense anar més enllà del que és vol dir i això crec que és molt important per al públic a qui va dirigit. Aquests són els col·lectius a qui l’editorial La Topera adreça el conte:
– PCDI de diferents edats i graus.
– Nens/es sense DI que tampoc tinguin adquirida encara la lectoescriptura.
– Persones amb dificultats de comunicació.
– Persones grans que hagin oblidat la lectoescriptura.
Val a dir que, segons la meva opinió, es tracta d’un conte que poden llegir tots els nens i nenes que es vulguin iniciar en la lectura d’imatges.
Des del Vadellibres, un «excel·lent» per a La Topera, per apostar per materials adaptats a necessitats lectores, ja que són molt poques les editorials que s’atreveixen amb aquests tipus de formats. Si us interessen hi ha un recull de documents adaptats en una pàgina del blog.
MEMORIA DE PEIX 