Al mercat editorial infantil podem trobar nombrosos exemples de contes sense paraules que conviden als infants a llegir les imatges.

Ara La Topera, una petita editorial amb molts pocs mesos de vida (i de moment només dos títols publicats)  ens sorprèn amb l’edició d’un conte sense mots que va més enllà i que dona accés a aquest tipus de lectura a nens i nenes amb discapacitat com ara autistes, o d’altres amb necessitats lectores especials, déficit en l’aprenentatge… Amb «El soldadito de plomo», una adaptació lliure del clàssic de Hans Christian Andersen publicat per primera vegada l’any 1838, de la mà de Clara Luna.

La Clara, és una il·lustradora que ha estudiat i investigat en aquesta matèria des del Departament de Dibuix de la Universitat de Granada on ha desenvolupat aquest llenguatge narratiu que parteix de les imatges distribuides en vinyetes.

Si us esteu preguntant que té de diferent aquest conte d’altres sense paraules, us diré que jo em vaig preguntar el mateix i per això vaig demanar a l’editorial si em podia fer arribar un exemplar. Ara, una vegada llegit us puc dir que sí que té alguns punts que el diferencien de la resta:

Per una banda a les imatges apareixen pocs elements. Imagino que per no distorsionar i distreure el lector perquè es pugui centrar en el més important de la història i per l’altra, per a mí el més interessant, és l’ús de fletxes. No només en la seqüència de les il·lustracions, sinó coma reforç de les accions més importants.

Així doncs en una de les accions on es veu el pare que dona un regal al seu fill, hi ha una fletxa que segueix la llargada del braç en direcció al nen.

O per exemple quan uns nens miren al soldadet a la finestra, una fletxa puntejada indica l’acció de veure des de la mà del nen fins a la finestra… (al conte original no apareixen ni números ni els pictogrames de la pluja)

El conte com he comentat és una versió lliure del clàssic de Christian Andersen. Això potser sí que m’ha sobtat més ja que s’allunya bastant de la història real i si he de ser sincera m’hagués agradat que s’acostés una mica més a l’original.

Les il·lustracions estan molt ben pensades per transmetre el just i necessari sense anar més enllà del que és vol dir i això crec que és molt important per al públic a qui va dirigit. Aquests són els col·lectius a qui l’editorial La Topera adreça el conte:

– PCDI de diferents edats i graus.
– Nens/es sense DI que tampoc tinguin adquirida encara la lectoescriptura.
– Persones amb dificultats de comunicació.
– Persones grans que hagin oblidat la lectoescriptura.

Val a dir que, segons la meva opinió, es tracta d’un conte que poden llegir tots els nens i nenes que es vulguin iniciar en la lectura d’imatges.

Des del Vadellibres, un «excel·lent» per a La Topera, per apostar per materials adaptats a necessitats lectores, ja que són molt poques les editorials que s’atreveixen amb aquests tipus de formats. Si us interessen hi ha un recull de documents adaptats en una pàgina del blog.