Categoría: Ressenya

Los viajes de Gustavo

· 2 comentarios ·

viajes+gustavo+lozano+rovira+destino Darrerament no paren de creuar-se davant meu contes amb aquell toc de màgia que tant m’agrada… Los viajes de Gustavo és un d’aquests contes. En vam parlar a l’entrevista que vaig fer al seu il·lustrador, Francesc Rovira, des del programa de ràdio que condueixo a Canal Blau FM, Més content que un gínjol.

Amb Los viajes de Gustavo, Pilar Lozano i Francesc Rovira van guanyar el XXXII Premi Destino Infantil Apel·les mestres:  Un conte amb el que pots aconseguir quedar atrapat i descobrir el plaer per la lectura.

Entre tots els regals que reb el Gustavo pel seu aniversari hi ha un paquet extrany… De seguida li van agradar els colors del paper que l’envolcallava, el va tocar i tenia un tacte suau, el va olorar i es va enrecordar de les fulles seques del parc i el va escoltar: semblava aPilar+lozano+Francesc+roviradormit. Aleshores va començar a imaginar quin podia ser el seu contingut: un paraigües pels dies de pluja, un barret per quan sortís el sol, una escala per pujar molt alt, una caixa de bombons, un patinet, un cotxe, un tren… La seva és desbordant.

No us desvetllaré res del contingut del seu regal perquè vull que us el mireu, però només us diré que amb ell, el Gustavo va viatjar al país dels monstres i els dracs, al fons del mar o fins i tot va pujar fins a la Lluna.

Pilar Lozano, la seva autora ha sabut transmetre amb el seu text una cosa que és difícil per a un autor. Mantenir un toc d’intriga que et fa venir ganes de seguir llegint, assaborint les paraules i gaudint de la lectura. Un text escrit amb frases curtes i entenedores que conviden a una lectur compartida. El Francesc Rovira ha combinat pàgines amb molts blancs al principi del text quan el nen va investigant i imaginant què pot ser allò que te entre les mans, per passar a pàgines carregades de color en la part més fantasiosa del text, amb il·lustracions a doble pàgina, seguint amb el seu estil inconfundible de dibuix enmarcat en línia negre de tons suaus.

Una bona lectura per viatjar amb la imaginació aquest estiu!

Cuentos como pulgas

· Deja un comentario ·

portada.fh11Fa ben poc ha arribat a les meves mans una joieta de llibre: Cuentos como pulgas de Beatriz Osés i il de Miguel Ángel Díez, que recull trenta dos micro relats distribuits en quatre grups: contes d’aigua, contes del cel, contes de terra i contes de nit, tots ells protagonitzats per animals d’aigua, del cel, de terra i de nit…

Un recull que va guanyar el Premi Lazarillo de Tormes de creació literària l’any 2006 i que ara Kalandraka publica en un format molt portable dins la col·lecció Siete Leguas. Una col·lecció de reculls de relats.

Un llibre per llegir en un lloc i un temps a part… sense rellotges, ni timbres ni horaris, sense preses ni activitats ni notes ni deures… Contes per escoltar a la penombra amb els ulls tancats…

PEQUEÑO POLO NORTE: Habia escalado complicadas paredes de hielo hasta que descubrió el gran glaciar del que hablaban los expedicionarios. Debía estar ya cerca del lugar donde la esperaban sus compañeras. Se ajustó el forro polar y consultó su brújula… Seguiria caminando en aquella dirección, se dijo…

La hormiga llegó al campamento base justo en el momento en que Juan Luna abría la puerta del congelador.

Beatriz Osés és Llicenciada en Periodisme, professora i escriptora. Ha rebut diferents premis com el Premio Joaquín Sama de Innovación Educativa (2004) de la Junta de Extremadura, el Premio Nacional Ginerde los Ríos a la Mejora de la Calidad Educativa (2005), el I Premio Internacional Ciudad de Orihuela de Poesía para Niños (2008) por “El secreto del oso hormiguero” y el II Premio La Brújula (2010) a més del Premi Lazarillo de Creació Literària per aquest «Cuentos como pulgas”.

Miguel Ángel Díez, l’il·lustrador, és de formació autodidacta i també ha guanyat diferents premis i mencions. Va guanyar el VII Certamen Internacional d’Àlbum Infantil Ilustrat Ciutat d’Alacant, el Premi al Llibre Millor il·lustrat 2008 (Generalitat Valenciana) per “Los animales de la lluvia” i aquest premi Lazarillo amb la Beatriz Osés.

El libro que se sentía solo…

· 4 comentarios ·

el libro que se sentia solo juventud Ahir vaig assistir a una nova sessió del Projecte 10×10 que organitzen des del Servei de Biblioteques molt encertadament per acostar les editorials als bibliotecaris… Entre d’altres l’editorial Juventud ens va presentar la seva línia editorial i les seves novetats. El libro que se sentía solo era una d’elles. M’havia arribat a la biblioteca féia un parell de dies des de l’editorial, el vaig llegir  i em vaig enamorar!!

Es tracta del conte El libro que se sentía solo de Kate Bernheimer i il·lustracions de Chris Sheban publicat per Juventud, 2013 (segona edició).

Aquest és un d’aquest llibres pels que sento debilitat (de seguida ho entendreu). Per una banda el protagonista com indica el seu títol és un llibre (anem bé) i en segon lloc apareix una biblioteca! Què més podem demanar? Doncs que la història estigui carregada d’emocions i si les il·lustracions són de traç suau i colors càlids, ja ho tenim tot per que compleixi els requisits!!

 El libro que se sentía solo ens parla de la vida d’un llibre en una biblioteca, en cap moment ens explica el conte que amaga, però tampoc fa falta perquè la veritable història està en el que li passa al llibre. I quanta veritat!!

Al principi és “totalmente nuevo” detalla la autora, verd amb una cinta groga com a punt de llibre i a la coberta una nena sota un bolet. El llibre està exposat a l’entrada de la biblioteca “allí donde siempre se colocaban los libros nuevos” i és clar! Sempre estava entrant i sortint en préstec i molt poques vegades passava la nit a la biblioteca. Fins que amb el temps és traslladat a una prestatgeria de la sala infantil amb d’altres llibres molt bonics “que ya no eran nuevos” i tot i que ja no se l’emportaven mai seguia sent feliç. Van passar els anys…

“Entonces, una tarde, el libro quedó completamente olvidado en un rincón, donde un pequeño lector despistado lo había dejado, y ni siquiera la bibliotecaria lo encontró”

el libro que se sentia solo3Però no patiu que apareix una nena, la Alícia, que el troba i se l’emporta en préstec. El llegeix amb el seu pare sis nits seguides i quan apaga la llum ella el llegeix sota la llum de la lluna i sempre que arriba a la darrera pàgina s’inventa un nou final feliç…

“Alicia dormía con el libro verde debajo de la almohada para soñar con él»el libro que se sentia solo2

Un dia torna a la biblioteca i el baixen al soterrani… Bé, no us explicaré més perquè no vull desvetllar la resta de la història. Només espero que el busqueu en alguna prestatgeria de la biblioteca o de la vostra llibreria preferida perquè és un conte per tenir a la tauleta de nit, per llegir-lo i rellegir-lo, mirar els seus dibuixos i imaginar la quantitat de llibres que es poden sentir abandonats i sols perquè ningú no els llegeix.

Segur que després de passar per les vostres mans mirareu els llibres amb uns altres ulls i aprendreu a estimar-los més.

No vull acabar la resssenya sense ressaltar una frase que li diu la bibliotecària a l’Alícia:

“El libro estaba esperándote”

Segur que en algun lloc tens un llibre esperant-te… Si no l’has trobat, no deixis de buscar-lo!!

Un autobús caído del cielo

· Deja un comentario ·

un-autobus-caido-del-cielo-9788493987725Estem davant d’un d’aquells contes que et desperten un somriure des del principi. El Bob Graham ho aconsegueix una vegada més amb aquest títol publicat per Flamboyant.  Ja no només per la història que és molt bonica i tendre si no que les il·lustracions que l’acompanyen plenes de detalls i acolorides amb tons suaus ho afavoreixen.

Davant de la casa de l’Stella ha aparegut un autobús abandonat: «Este autobús escacharrado es como una ballena varada en una playa» li diu a la seva mare en veure’l, i no dubta ni un segon en quedar-se’l i plantar-lo al mig del seu jardí. Poc a poc, aquell autobús brut i desordenat comença prendre vida. Des dels cargols que s’amaguen sota les rodes, els ocells que aniuen dins el motor o els veins que el netegen i comencen a portar mil coses: el peix de colors de l’Èric, els còmics del Luke, un futbolí que li falta un, un pastís en forma d’autobús de la senyora Stavros… Fins i tot els «Ratas callejeras» fan un bonic dibuix copiat del de l’Stella. Mobles, animals, amics i veins fan d’aquell espai un lloc de trobada. Fins que apareix una malèfica grua i se l’emporta a desballestar:

Vehiculo ilegal, prohibido aparcar en la acera.

No pots ser! A l’Sella se li posen les galtes rosades. A les hores se li acut jugar-se l’autobús amb una partida de futbolí amb el propietari de l’empresa de desballestament. Creieu que ho aconseguirà? No dubteu en buscar i llegir aquest conte.

Un autobús caído del cielo és especial per què ens mostra la part més sensible de les relacions humanes. Com entre tots podem aconseguir coses molt boniques i com els més petits ens ensenyen que tot és possible.

La màgia de la lectura t’atrapa des del principi i el somriure no et desapareix en tota l’estona… Ni tant sols quan acabes de llegir el conte!

Punxaguda… l’eriçó!

· 4 comentarios ·

punxaguda+joan ponsSí, sí! El seu nom és Punxaguda, com el títol d’aquest conte de Joan Pons i il·lustracions de Tònia Coll que l’editorial Sd edicions m’ha fet arribar. Però en contra del que penseu, Punxaguda no és «una», sino «un» eriçó.

Un eriçó molt petit i molt poruc que es veu empés per la manada (no savia jo que els eriçons vivien en manada). Bé, en manada, en comunitat o com vulguin viure aquests petits mamífers, el fet és que la resta d’eriçons (els que manen i decideixen) el fan enfrontar-se tot sol a la serp llarga, pudent i sorollosa que divideix el seu territori i que s’ha empassat un munt d’eriçons exploradors. Eriçons que buscaven sense sort la zona dels Vergers de l’altra banda on hi ha els aliments més saborosos…

Els eriçons estaven farts de menjar cucs de terra, aranyes, tisoretes, milpeus, escanyapolls i llimacs. Estaven convençuts que si no trobaven el camí per arribar a l’altra banda d’aquella malèfica serp se’ls acabaria menjant a tots. Decideixen enviar-lo a ell perquè si no torna ningú no el trobarà a faltar. El petit eriçó de punxes tortes i despentinades molt valent s’obre camí pel damunt d’aquella serp pudent que quasi el fa tombar d’esquena del mareig (i és que els eriçons tenen molt bon olfacte!).

Un gos lluminós, un gat de ratlles blanques, fins i tot un mussol que fa bategar ales amb un soroll infernal es creuen en el seu camí… I quina sorpresa! No us podeu imaginar què troba a l’altra banda de la serp… Perquè, és una serp? o no?

Bé, per esbrinar-ho l’haureu de llegir. Un conte que ens parla d’aquests petits animalons nocturns i que al final del conte ens ofereix una bona explicació dels seus habits i ens explica com moltes vegades no troben menjar i han d’anar molt lluny per aconseguir-lo, tal com ens ho narra el Joan Pons en forma de conte amb Punxaguda.

Aquest és un d’aquells contes que quan l’acabes el tornes a començar i la segona lectura és totalment diferent de la primera. I què vull dir amb això? doncs que res és el que sembla i com que ho esbrines al final doncs segur, segur, segur que tornes a començar. I per això m’ha agradat tant!

Les il·lustracions de la Tònia et conviden a deixar volar la imaginació i tenen el punt exacte de descripció per no desvetllar res abans de temps. Amb aquest text era difícil aconseguir-ho i la Tònia ho ha fet i a més ha sabut mantenir la tensió i el misteri fins a l’últim moment amb unes il·lustracions senzilles que juguen amb el dibuix i el colage, amb una paleta de colors molt curta. Punxaguda és una història suau i tendre tot i que el títol i el protagonista semblin tot el contrari… i és que ja ho he dit:

En aquest conte, res no és el que sembla!

MÉS CONTES D’ERIÇONS