Triple entrevista!

Aquesta setmana hem tingut triple entrevista al Memôria de Peix. Una doble amb els autors de text i il·lustració del darrer conte Ginjoler que es va presentar el dissabte 18 de novembre a la biblioteca Armand Cardona: Marta plans i Valentí Gubianas.

La Princeseta,publicat pel Cep i la Nansa edicions és el darrer títol de la col·lecció Ginjoler. La única col·lecció de contes originals adaptats a la llengua de signes catalana que sembla arribar al final del seu camí 10 anys després de la seva primera publicació

Una divertida història d’una princeseta que s’ha perdut. els seus pares, els Ries, li havien demanat que els acompanyés a una festa, però amb tant de rebombori i tanta gent s’havia perdut. Aleshoes es planta al mig del carrer i comença a moure els braços perquè pari algun cotxe. Un tot terreny luxós frena en sec i el conductor comença a escridassar-la mentre ella molt educadament li diu que vol que la porti a Palau. Pregunta a un taxista, a la parada del bus… però allà tothom pensa que s’ha begut l’enteniment.

ESCOLTA L’ENTREVISTA A MARTA PLANS I VALENTÍ GUBIANAS

Per altra banda… Encara tenia pendent l’entrevista que li vaig fer al Fran Pintadera (amb la foto una mica borrosa) la 2a Nit de l’Àlbum que es va celebrar a Barcelona el passat 9 de novembre.

El Fran se’m va presentar dient-me que s’havia assabentat que havia presentat el seu darrer conte al programa. I sí! feia molt pocs dies. No vaig voler deixar passar l’oportunitat d’entrevistar-lo i preguntar-li per aquest àlbum tan fantàstic!!

ESCOLTA L’ENTREVISTA A FRAN PINTADERA (castellano)

Una muntanya qualsevol de Fran Pintadera i Txell Darné publicat per Takatuka.

Aquest àlbum ens narra el conflicte entre dos pobles que viuen en una muntanya qualsevol. Uns a peu de la muntanya i els altres dal de tot. Els habitants de tots dos pobles pensen que són els millors:

“… Els habitants de dalt de la muntanya tenen motius per ser feliços. El vent hi bufa fresc i el sol els acompanya sempre. La vista des d’allà dalt és espectacular… Els veïns de la terra baixa també tenen raons per estar contents. El ru passa a la vora de les cases. Hi renten la roba. Hi juguen. Cultiven deliciosos espàrrecs blancs a l’ombra de la muntanya…”

Fins que un dia que tots dos pobles preparen una gran festa uns a dalt de tot i els altres a peu de la muntanya… Quan el fum i el soroll dels coets que llencen els del poble de baix espatlla la festa dels de dalt els seus habitants s’enfaden molt i:

“Enfurismats i indignats, decideixien respondre els de baix… Empenyen rocs gegantins fins al marge de la muntanya i les fran rolodar avall…”

Un conte per fer adonar-se que de vegades els conflictes neixen del no res…

ESCOLTA EL PROGRAMA ON PARLEM DEL CONTE UNA MUNTANYA QUALSEVOL

Xavi Ramiro envoltat de lletres!

Aquesta setmana el convidat al Memôria de Peix és en Xavi Ramiro, il·lustrador i des de fa uns quants mesos president de l’APIC (Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya). El Xavi que ja forma part de la família ens presenta una nova col·lecció de contes: Escola de les lletres publicada per Salvatella.

A l’entrevista ens explica com va néixer aquesta col·lecció que he de dir que és molt especial per a mi ja que sóc autora dels contes. Fins ara s’han publicat tres títols en català i en castellà.

Vam tenir una conversa molt distesa on us expliquem de què van aquests tres primers títols amb algunes anècdotes i a més us fem un avançament del tres nous títols que estem treballant i que es publicaran durant el primer trimestre de 2018.

ESCOLTA L’ENTREVISTA CLICANT EN AQUEST ENLLAÇ

El problema de la Erre. 

Un matí, la senyoreta Rima vigilava el pati de l’escola, quan va veure la Erra molt trista en un racó.
Les altres lletres de l’abecedari no volien jugar amb ella perquè deien que era massa sorollosa.
La Erra estava trista i molt preocupada. Les seves companyes no l’estimaven i ella sola no tenia cap significat… Aleshores, la senyoreta Rima va tenir una gran idea.

 

El punt de la Jota. 

Un matí quan la Jota, la Ge i la Efa, saltaven d’una branca a l’altra a l’hora del pati, la Jota es va adonar que havia perdut el punt que porta sempre dalt del cap.
El van buscar entre les plantes, al sorral i dins la font. Van preguntar a totes les lletres que van veure. Però ningú no havia vist el punt de la Jota.
Havia desaparegut!

Germanes.

—Em toca a mi! —diu la Be.
—No! Que aquí soc jo que m’hi he de posar —replica la Ve.
—M’han dit a mi. No ho has sentit? Han dit Be.
—Doncs ja està —contesta la germana petita—. Be o Ve, quina diferència hi ha?
Les germanes Bes estan tot el dia a la grenya. L’Ema i l’Ena se les miren sense entendre com dues germanes es poden barallar tant…

Els contes inclouen un annex amb informació bàsica de les lletres protagonistes de cada un dels contes. Aquí us deixem una petita mostra…

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

 

Contes publicats en castellà també a Salvatella…

Marta Montañá

Aquesta setmana ens acompanya al Memôria de Peix la Marta Montañá… Bé, la visita la va fer fa uns dies a la biblioteca on la vaig entrevistar a ritme de flamenc i aprofitant la publicació del seu darrer conte, Un gall ruc molt porccomparteixo el que vam parlar fa unes setmanes.

ESCOLTA L’ENTREVISTA DE LA MARTA MONTAÑÁ

La Marta Montañá porta la il·lustració a les venes… El seu pare és il·lustrador així que la ha viscut des de ben petita a casa, i no només això, té un germà que també es dedica a il·lustrar (a banda d’escriure), està casada amb l’il·lustrador i escriptor: Jordi Fenosa Tatai (a qui també vam tenir com a convidat fa uns mesos al programa).

Una parella molt il·lustrada!

Tot i que va tenir moments de dubtes a l’hora de triar quina seria la seva professió i va començar a estudiar altres coses finalment (i ho celebrem) va decidir dedicar-se professionalment a el món de la il·lustració i la literatura infantil.

De petita li explicaven contes il·lustrats i sobretot li agradava els contes que li explicava l’avi que feia les seves versions i sempre els explicava de memòria, així que quan es deixava alguna paraula ella i els seus germans de seguida li dèien.

Ha publicat una setantena de contes i molts llibres de text… Els seus contes estan traduits a moltes llengües. Tot just ara en Xinès!

La seva darrera novetat, que ens presenta a l’entrevista quan encara no havia estat publicada és:

Un gall ruc molt porc del Carles Sala i il·lustracions de la Marta Montañá publicat per Barcanova.

Un conte que pertany a la col·lecció Contes extraordinaris que ens explica la aventura d’un pollet una mica despistat que s’oblida de “qui” és i va preguntant a la resta d’animals de la granja qui és… Això provoca algunes situacions molt simpàtiques… i en Piu, el protagonista és molt tenaç així que no pararà fins a descobrir quin animal és!

Aquest llibre arriba amb un gran regal ja que l’entrevista d’aquesta setmana és a la Marta Montañá amb qui em vaig trobar fa un parell de setmanes i vam aprofitar per fer l’entrevista… Com a curiositat us diré que el llibre encara no estava publicat per tant la conversa és ben curiosa!

Referència bibliogràfica: Sala, Cales ; Montañá, Marta. Un gall ruc molt porc. Barcelona: Barcanova, 2017.

Això no és amor

Al Memôria de Peix estem mot contents! Més contents que un gínjol!! 😉 i és que aquesta setmana ens ha visitat la Màriam Ben-Arab amb qui tenia un deute des de fa uns quants mesos… Vam compartir aventura a la Bologna Children’s Book Fair i des de llavors (on havia d’haver fet aquesta entrevista) fins ara no ha pogut estar.

Però ara Sí!! La Màriam ha vingut fins als nostres estudis de Canal Blau FM i ens ha explicat un munt de coses interessants.

ESCOLTA L’ENTREVISTA A LA MÀRIAM BEN-ÀRAB

Així és com es presnta al seu blog:

Hola! Em dic Màriam. Vaig néixer a La Roca del Vallès el 1983. De petita vaig agafar un llapis i ja no l’he deixat anar mai més. Vaig estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona i em vaig especialitzar en il·lustració a l’Escola Llotja al màgic edifici del carrer Aviñó. Em dedico bàsicament a la il·lustració infantil i al còmic encara que a vegades m’agrada flirtejar amb la il·lustració juvenil i per adults. M’encanten els monstres els llibres beure te i anar amb bicicleta. Actualment visc i treballo a Barcelona.

Hem parlat de com va entrar en el món de la il·lustració a través dels seus pares, i és que la Màriam va néixer en una família d’artistes, així que ho porta de sèrie. Descobrireu a una noia que desprèn vitalitat i molt bon rotllo. Ens va parlar del seu darrer llibre il·lustrat i també dels projectes amb els que està treballant actualment:

Això no és amor  de Marina Marroquí i il·lustracions de Màriam Ben-Arab publicat per FanBooks.
La psinopsis de l’editorial diu això:

Contínuament anem rebent missatges sobre l’amor que ajuden a crear falsos mites: que l’amor ha de ser a primera vista, que ha de ser per sempre, que la gelosia és una mostra d’amor… Quan la realitat xoca amb aquests falsos mites es produeix una frustració que, en casos extrems, pot derivar en violència de gènere.
Aquest llibre no pretén donar cap lliçó ni imposar respostes, però de vegades és necessari que algú et convidi a preguntar-te per què les coses han de ser com són. Dins del llibre trobaràs un seguit de reptes que t’ajudaran a refl exionar. Enfronta-t’hi sense por, perquè per tal que la societat avanci necessitem joves que s’atreveixin a abraçar la realitat amb tota la seva complexitat.

Això no és amor conté trenta reptes per treballar la igualtat. Per trencar estereotips posant sobre la taula la realitat de la societat actual: La persona ideal: retrat robot, Princeps i princeses del segle XXI, Supermegaressum, mirar-se al mirall… Un llibre que parla obertament de l’assetjament i de la desigualtat, el rol de les done objecte a la publicitat, de la manipulació, dels mites sobre l’amor, de la violencia i els maltractaments. Un llibre que comença dient que no pretèn donar cap lliçó ni avorrir el lector amb teories que no serveixen per solucionar els problemes del dia a dia.

El seu principal objectiu és ajudar al lector a trobar alguna resposta a totes aquelles preguntes al voltant de: Qui sóc? Qui em diu qui m’ha d’agradar? o com puc estimar a algú sense renunciar a la pòpia identitat…

Verdad de Care Santos

Del latín: verĭtas, veritātis.
La palabra Verdad, es definida, entre diversas acepciones, por el Diccionario de la Real academia como: Realidad, existencia real de algo.

Care Santos acaba de presentar su última novela juvenil publicada por Edebé con este título: Verdad, que viene precedida por el Premio Edebé 2015: Mentira.

El pasado sábado acudí por “causalidad” a la presentación de Verdad en la Feria del Libro de Madrid, y tuve el gran honor de que Care me regalara su ejemplar con los pasajes que había seleccionado para la presentación marcados en lápiz. Tenía tantas ganas de leerlo que en mi viaje de vuelta a Barcelona en AVE, me lo leí del tirón. De la misma manera que Mentira me enganchó a la lectura desde la primera página, Verdad me atrapó de nuevo en la vida de Éric, el protagonista de los dos libros.

Os transcribo la psinopsis de la contraportada:

Absuelto del cargo de asesinato, del que fue injustamente acusado a los 14 años de edad, y una vez probada su inocencia, el ahora joven Eric sale del Correccional de Menores tras cuatro años de internamiento. Sin embargo, la reinserción en una sociedad cargada de prejuicios resultará una realidad todavía más dura: no volver a caer en la delincuencia cuando el entorno parece empeñado en ello, continuar los estudios, encontrar un trabajo,  alejarse de su barrio… Xenia le ayudó a superar unas barreras que creía infranqueables, pero… ¿será el amor una fuerza suficiente para superar las dificultades ahora?

Verdad, empieza justo donde terminó su predecesora. Cuando Éric sale en libertad del correccional y debe enfrentarse a la “vida real” fuera del lugar donde ha estado injustamente retenido durante cuatro largos años. Una historia dura cargada de prejuicios tan reales como los que podemos vivir en nuestro día a día.

Porque tal como comentaba Care en la presentación, ¿qué madre dejaría que su hija se relacionara con un expresidiario? ¿Cuantos empresarios estarían dispuestos a contratar a un joven que ha salido de la cárcel? Un montón de preguntas con una respuesta bastante frecuente (y por suerte no única): Ningun@.

Una historia que habla de reinserción social en un entorno difícil: una família desestructurada, un barrio en el que solo se respira delincuencia y droga. Mafias, estorsiones, sobornos y soledad… Mucha soledad, y también del valor del arrepentimiento.

Pero por suerte, Éric, el protagonista de Verdad es un chaval muy noble. Un chico que además de vivir un montón de miserias durante catorce años que le llevaron al correccional, ha descubierto el amor de Xenia a través de la lectura. De hecho la lectura fue lo que le liberó de su encierro y (este punto me agradó especialmente) en su vida también aparece, una bibliotecaria que tiene un papel bastante relevante (porque no todo iban a ser miserias…).

¡Y Xenia! A quién no puedo dejar al margen en esta reseña, aunque en este segundo libro pasa a tener un papel secundario. Para Éric, es la persona más importante en su vida. Ella consiguió su libertad y es su amor (prohibido) de nuevo de manera injusta… Xenia es el pilar que le mantiene las ganas de vivir y de luchar por ser “normal” en un mundo de violencia que ha vivido desde que nació.

Hacia el final del libro aparece Hugo, un chaval ciego que se convierte en el “flotador” que necesita Éric y que aparece cuando todo parece que se está hundiendo… Y que (explicado en primicia por la misma Care) será el nexo de unión con una nueva novela en la que será el principal protagonista. Care bromeaba con una conversación que había tenido con su hijo mayor (lector privilegiado de sus novelas juveniles) sobre el título del tercer libro de la saga después de Mentira y Verdad: No sé, Quizá…

Resto a la espera de ese tercer título ya que el protagonista Hugo te deja con ganas de más, de la misma manera que Éric y Xenia que siguen, como en el primer título, dejando su historia de amor… (y hasta aquí puedo leer;).

En un momento dado de la lectura Hugo y en otro también Elena (la bibliotecaria) le dicen a Éric que debería hacerse escritor…

“… Para ser escritor (le dice Elena), solo se necesita una historia que contar y muchas ganas de trabajar para hacerlo. Tú tienes ambas cosas… Deberías empezar a escribir tu historia enseguida…”

Y eso es lo que realmente es esta novela, y es que Verdad, parece salido de su puño y letra. La lectura consigue que vivas la vida de Éric en primera persona y eso es precisamente una de las cosas que te atrapa. Porque Éric narra su “Verdad”… En contraposición a su “Mentira” vivida en el primer libro.

Care Santos sabe conectar con el público a través de sus libros y de sus palabras. Así que además da animaros a leerla os animo a que vayais a una de sus presentaciones. Verdad es una novela juvenil recomendable también para adultos, ya que no existe barrera lectora ni edad, para los buenos libros.

Termino la reseña extrayendo una frase del libro que me ha gustado especialmente:

“… Me dieron ganas de preguntarle si le gustaba leer. También de contarle cuántas cosas había aprendido de los libros, empezando por ser feliz. Qúe horrible sería el mundo si nadie inventara las historias que nunca podremos vivir. Eso es la literatura: la posibilidad de ser aquello que no serás nunca en otra parte…” 

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

Verdad. Care Santos. Barcelona: Edebé, 2017. ISBN 9788468333151