L’última grua de paper de Kerry Drewery publicada per Bambú, 2020.

La grua de paper, orizuru, és un dels dissenys clàssics de l’origami japonès o papiroflèxia. Aquesta au que té un significat especial dins la cultura japonesa: la longevitat.

Tradicionalment es creia que si una persona plegava mil grues de paper, el seu desig es convertia en realitat, ja que simbolitza l’esperança i la curació en temps difícils. Avui aquest costum japonès és present a tot el món com a símbol de fem esperança i pau.

A l’any 1945, a Hiroshima, l’Ichiro era a casa del seu millor amic, Hiro, quan van llençar la bomba atòmica. Enmig de la devastació, els dos nois van aconseguir trobar a la Keiko, la germana petita d’en Hiro. L’horror que mai es podien imaginar era infinitament més terrorífic. La devastació era la seva nova realitat  i la mort present arreu. Tots tres van buscar ajuda, però les ferides d’en Hiro no el van permetre seguir endavant. Ichiro s’oferí per fer-se càrrec de la nena. 

Setanta anys després, els records i una promesa trencada persegueixen els darrers anys de vida del vell Ichiro. On és la Keiko? Se’n va sortir? Va fer el que era més assenyat? Va trair en Hiro? Sempre l’acompanyarà el sentiment de culpa?

Mizuki, la seva neta, està decidida a ajudar-lo. La llegenda diu que si tens paciència per arribar a fer mil grues de paper, aconseguiràs el que desitges. I ara només en queda una grua de paper per doblegar. 

La bellesa de l’origami radica en que no es tracta únicament d’una pràctica, ja que darrera instància estem creant una obsequi que podrem regalar a qui nosaltres vulguem. Tot plegat va més enllà de l’objecte físic doncs durant el procés de la realització ja estem regalant un pensament a aquell ésser estimat. Un pensament que sempre ha estat present en l’Ichiro.

Una novel·la embolcallada en la filosofia, el sentit de l’honor i delicadesa japonesa narrada en prosa, vers lliure i haikus. Una història trista, tortuosa i al mateix temps bonica. 

Una ressenya de Montse López per al @memodepeix