Només vull ser jo mateix, de Rodolfo del Hoyo publicat per Animallibres, 2021

Poc a poc la família i els referents d’en Pau, el nostre protagonista, es van diluint per circumstàncies poc afortunades i ara es troba pràcticament sol. Li cal afrontar la vida i seguir endavant encara que estigui mig perdut i sigui dur.

“El pare és mort. L’avi és mort. La mare, lluny, molt lluny. Els records dels pares són una ombra. La meva vida és un vaixell a la deriva. Al meu cap tot són preguntes sense resposta. Ni tan sols sé per què he vingut en aquest racó de la ciutat ple d’edificis buits. Buits o en reïnes, com la meva ànima. Els edificis abandonats i jo som una mateixa cosa que es va desfent lentament. No arribaré al final del camí perquè no quedarà res de mi. El camí anirà omplint-se de la meva destrucció.”

Però de cop i volta tot encara trontolla més, fins a extrems impensables i serà necessari descobrir molts secrets i anar encaixant peces per entendre qui és ell en realitat. Per poder seguir endavant cal capbussar-se en el passat, un passat ocult, miserable i trist, amb una doble moral que trenca vides, que el farà saber de la persecució de de l’homosexualitat i de les xarxes d’adopció il·legal durant el franquisme.

“-Em van dir que el meu fill havia nascut mort, però jo el vaig sentir plorar. Vaig reclamar-lo per enterrar-lo, però no me’l van voler donar. El meu fill va néixer viu. El vaig sentir plorar. No oblidaré mai com plorava.”

Aquest relat ple d’angoixa, i com aquest molts d’altres, busca encara avui la resposta i la veritat de tot el que va passar i troba recolzament en organitzacions com ara l’Observatori de Desaparicions Forçades de Menors.

I enmig de tota la trama, les referències constants als llibres i a la literatura de J.V. Foix, Stefan Zweig, Joan Vinyoli, Josep Maria de Sagarra, Josep-Francesc Delgado, Vicent Alonso i la veu punyent de Chavela Vargas.

La novel.la de Rodolfo del Hoyo, amb un ritme trepidant, ens parla de la recerca de la pròpia identitat, la justícia, la tolerància i la valentia, i està inspirada en un cas real.

Una ressenya de Montse López per al @memodepeix

Llegia molts contes i poemes del llibre de text de l’escola i es quedava meravellat amb aquelles històries, tant, que s’inventarva nous finals i quan sortia a jugar al carrer i els amics explicaven que havien vist a la tele, com que ell no en tenia, el que feia era explicar els contes de la ràdio amb els finals diferents. Això li va fer pensar que potser podia inventar els seus propis relats…