Oliver Jeffers és un autor i il·lustrador australià que va viure a Irlanda i actualment resideix als Estats Units, concretament a Brooklyn i actualment és un dels referents en Literatura Infantil. Es va donar a conèixer amb el conte “Como atrapar una estrella” publicat per Fondo de Cultura Económica l’any 2004. Des d’aleshores ha publicat moltíssims contes que han estat traduïts a moltes llengües. Els seus títols en català són publicats per l’editorial Andana, una empresa valenciana amb seu a Barcelona. Drew Daywalt, per l’altra banda, és director de cine de terror i amb “El dia que les ceres de colors van dir prou” s’ha donat a conèixer ara com a autor de contes infantils.

Descobrir un nou títol signat per l’Oliver Jeffers sempre et desperta un somriure fins i tot abans d’obrir-lo i és que el nom d’aquest autor va lligat sempre a l’humor i aquesta vegada tot i no ser l’autor del conte (només de les il·lustracions), aquest llibre respira el seu estil per totes bandes. De fet si no ho hagués llegit a la coberta no hagués pensat en cap moment que era d’un altre autor.

Drew Daywalt aconsegeuix amb el seu text la mateixa màgia que envolta els llibres del Jeffers, i el primer sorprès és el protagonista d’aquesta història, en Duncan, que un matí al anar a treure les ceres de colors per pintar un dibuix a l’escola es troba la caixa ben buida i un munt de cartes amb el seu nom!

Una a una, totes les ceres li expliquen el seu descontent en la manera d’utilitzar-les: la cera vermella està cansada de ser la que més treballa, la cera beix de que la confonguin amb el color marró clar, la blanca se sent buida, la groga i la taronja no paren de discutir! A mida que passes les pàgines la lectura desperta l’interès del lector per saber què diran cada una de les ceres que saps que encara no han dit la seva. Alhora que pel cap, almenys a mi m’ha passat, vas pensant com se’n sortirà en Duncan. I molt bé que se’n surt! Però no desvetllarem res en aquesta ressenya. Caldrà que ho esbrineu vosaltres mateixos.

Andana aconsegueix una edició molt acurada amb un format prou gran per poder gaudir de les il·lustracions del Jeffers, realitzades com és de suposar amb ceres de colors combinades amb fotografies de les cartes escrites per cada una de les ceres. L’única pega que li veig i que darrerament trobo més vegades de les que desitjaria és una de traducció. I és que potser als països anglosaxons hi ha un color que s’anomena “peach”, traduït literalment “préssec”. La veritat és que ho desconec (vaig una mica “peix” en anglès), però aquí és el color “carn” de tota la vida i llegir-lo com color préssec doncs no sé, se’t fa estrany i crec fins i tot que perd la gràcia vist el que li passa a aquest color a la història… Fora d’aquesta anècdota he de ressaltar que el conte és molt recomanable. Fins i tot la contracoberta te el seu toc d’humor amb les ceres tan reivindicatives:

– Prou! Sense colors no hi ha futur! Estem indignades!

L’Oliver Jeffers va ser a Barcelona fa uns mesos i va triomfar a les llibreries on va signar contes amb llarguíssimes cues de fans que volien la seva dedicatòria. Si teniu ganes de veure una miqueta del conte aquí teniu un vídeo: