Ahir vaig assistir a una nova sessió del Projecte 10×10 que organitzen des del Servei de Biblioteques molt encertadament per acostar les editorials als bibliotecaris… Entre d’altres l’editorial Juventud ens va presentar la seva línia editorial i les seves novetats. El libro que se sentía solo era una d’elles. M’havia arribat a la biblioteca féia un parell de dies des de l’editorial, el vaig llegir  i em vaig enamorar!!

Es tracta del conte El libro que se sentía solo de Kate Bernheimer i il·lustracions de Chris Sheban publicat per Juventud, 2013 (segona edició).

Aquest és un d’aquest llibres pels que sento debilitat (de seguida ho entendreu). Per una banda el protagonista com indica el seu títol és un llibre (anem bé) i en segon lloc apareix una biblioteca! Què més podem demanar? Doncs que la història estigui carregada d’emocions i si les il·lustracions són de traç suau i colors càlids, ja ho tenim tot per que compleixi els requisits!!

 El libro que se sentía solo ens parla de la vida d’un llibre en una biblioteca, en cap moment ens explica el conte que amaga, però tampoc fa falta perquè la veritable història està en el que li passa al llibre. I quanta veritat!!

Al principi és “totalmente nuevo” detalla la autora, verd amb una cinta groga com a punt de llibre i a la coberta una nena sota un bolet. El llibre està exposat a l’entrada de la biblioteca “allí donde siempre se colocaban los libros nuevos” i és clar! Sempre estava entrant i sortint en préstec i molt poques vegades passava la nit a la biblioteca. Fins que amb el temps és traslladat a una prestatgeria de la sala infantil amb d’altres llibres molt bonics “que ya no eran nuevos” i tot i que ja no se l’emportaven mai seguia sent feliç. Van passar els anys…

“Entonces, una tarde, el libro quedó completamente olvidado en un rincón, donde un pequeño lector despistado lo había dejado, y ni siquiera la bibliotecaria lo encontró”

Però no patiu que apareix una nena, la Alícia, que el troba i se l’emporta en préstec. El llegeix amb el seu pare sis nits seguides i quan apaga la llum ella el llegeix sota la llum de la lluna i sempre que arriba a la darrera pàgina s’inventa un nou final feliç…

“Alicia dormía con el libro verde debajo de la almohada para soñar con él»

Un dia torna a la biblioteca i el baixen al soterrani… Bé, no us explicaré més perquè no vull desvetllar la resta de la història. Només espero que el busqueu en alguna prestatgeria de la biblioteca o de la vostra llibreria preferida perquè és un conte per tenir a la tauleta de nit, per llegir-lo i rellegir-lo, mirar els seus dibuixos i imaginar la quantitat de llibres que es poden sentir abandonats i sols perquè ningú no els llegeix.

Segur que després de passar per les vostres mans mirareu els llibres amb uns altres ulls i aprendreu a estimar-los més.

No vull acabar la resssenya sense ressaltar una frase que li diu la bibliotecària a l’Alícia:

“El libro estaba esperándote”

Segur que en algun lloc tens un llibre esperant-te… Si no l’has trobat, no deixis de buscar-lo!!