Sí, sí! El seu nom és Punxaguda, com el títol d’aquest conte de Joan Pons i il·lustracions de Tònia Coll que l’editorial Sd edicions m’ha fet arribar. Però en contra del que penseu, Punxaguda no és «una», sino «un» eriçó.

Un eriçó molt petit i molt poruc que es veu empés per la manada (no savia jo que els eriçons vivien en manada). Bé, en manada, en comunitat o com vulguin viure aquests petits mamífers, el fet és que la resta d’eriçons (els que manen i decideixen) el fan enfrontar-se tot sol a la serp llarga, pudent i sorollosa que divideix el seu territori i que s’ha empassat un munt d’eriçons exploradors. Eriçons que buscaven sense sort la zona dels Vergers de l’altra banda on hi ha els aliments més saborosos…

Els eriçons estaven farts de menjar cucs de terra, aranyes, tisoretes, milpeus, escanyapolls i llimacs. Estaven convençuts que si no trobaven el camí per arribar a l’altra banda d’aquella malèfica serp se’ls acabaria menjant a tots. Decideixen enviar-lo a ell perquè si no torna ningú no el trobarà a faltar. El petit eriçó de punxes tortes i despentinades molt valent s’obre camí pel damunt d’aquella serp pudent que quasi el fa tombar d’esquena del mareig (i és que els eriçons tenen molt bon olfacte!).

Un gos lluminós, un gat de ratlles blanques, fins i tot un mussol que fa bategar ales amb un soroll infernal es creuen en el seu camí… I quina sorpresa! No us podeu imaginar què troba a l’altra banda de la serp… Perquè, és una serp? o no?

Bé, per esbrinar-ho l’haureu de llegir. Un conte que ens parla d’aquests petits animalons nocturns i que al final del conte ens ofereix una bona explicació dels seus habits i ens explica com moltes vegades no troben menjar i han d’anar molt lluny per aconseguir-lo, tal com ens ho narra el Joan Pons en forma de conte amb Punxaguda.

Aquest és un d’aquells contes que quan l’acabes el tornes a començar i la segona lectura és totalment diferent de la primera. I què vull dir amb això? doncs que res és el que sembla i com que ho esbrines al final doncs segur, segur, segur que tornes a començar. I per això m’ha agradat tant!

Les il·lustracions de la Tònia et conviden a deixar volar la imaginació i tenen el punt exacte de descripció per no desvetllar res abans de temps. Amb aquest text era difícil aconseguir-ho i la Tònia ho ha fet i a més ha sabut mantenir la tensió i el misteri fins a l’últim moment amb unes il·lustracions senzilles que juguen amb el dibuix i el colage, amb una paleta de colors molt curta. Punxaguda és una història suau i tendre tot i que el títol i el protagonista semblin tot el contrari… i és que ja ho he dit:

En aquest conte, res no és el que sembla!

MÉS CONTES D’ERIÇONS