Les pel·lícules de zombis no m’agraden. En general no m’agraden les pel·lícules de por, sobretot les que et fan ensurts quan menys t’ho esperes i les de zombis són l’exemple perfecte on passa això… Però quan la Patrícia Martín a qui conec fa temps com a editora de Flamboyant, em va dir que havia publicat la seva primera novel·la amb un títol que a priori em va esgarrifar: «Una de zombis» a l’hora que se m’eriçava la pell del clatell, em va picar la curiositat per dos motius: primer per veure com escrivia (sabia que havia guanyat el premi ciutat de Badalona de Narrativa Juvenil) i segon per què no te res a veure mirar una pel·lícula de zombis que llegir una història de zombis. En un llibre no hi ha ensurts!

Ara he de dir que m’alegro d’haver-ho fet per què la novel·la em va encantar!

La Patrícia tenia un cop amagat i és la màgia que desprèn la seva literatura. El llibre us he de dir que t’atrapa des del minut u ja que la lectura és molt àgil. La història està narrada per la protagonista, una adolescent que està a casa sola… bé, no està sola, està amb l’Atontolinat, que és com ella anomena el seu germà de vuit anys. I tothom sap què és haver de suportar un germà de vuit anys quan tu en tens quinze, no? Doncs això exactament és el que transmet la Patrícia de la mà, en primera persona, de la protagonista.

Els tocs d’humor estan molt bé en una història que tot i ser força dura si et pares a pensar en tot el que passa, i està explicada d’una manera tan distesa que t’oblides d’aquest rerefons. Inclou moments romàntics que emocionen… M’ha agradat també per què és una novel·la que et fa pensar i plantejar-te moltes coses… perquè desprén molta força i energia… Vaja que me la vaig llegir d’una sentada!!!

Com a bibliotecària jo la recomanaria per a nois i noies a partir de 12 anys, i dic «a partir», perquè no hi ha límit d’edat per gaudir de la lectura!